Dia 29. Perigord negre. Jardins, viles medievals i alguna sorpresa

Visitarem els Jardins de Marqueyssac, el centre medieval de la ciutat de Sarlat i els municipi més bonics de França de La Roque Gaeac i Domme.

El parc del castell de Marqueyssac és un dels èxits més bonics de la història dels jardins francesos. Dissenyat per passejar, domina des dels seus alts penya-segats de pedra calcària la vall de Dordonya. Ofereix la vista més bonica del Périgord. Exposat a ple sud, a l'abric dels vents dominants i aprofitant la calor que acumula el penyal al menor raig de sol, el Passeig dels Penya-segats dels Jardins de Marqueyssac és molt apreciable fins a finals d'hivern. Lloc d'interès artístic, els jardins romàntics i pintorescs de Marqueyssac ofereixen més de 6 quilòmetres de passejades a l'ombra, envoltats per 150.000 boixos centenaris talats a mà i adornats amb terrasses, rocalles, recorreguts d'aigua i teatres coberts de verdor. Des del Mirador de Dordonya, a 130 metres sobre el riu, s'estén una vista excepcional sobre el conjunt de la vall, els seus castells i els pobles més bonics de França. El parc està condicionat per a la visita lliure. Una senyalització il·lustrada informa sobre la història de la vall, la seva fauna i la seva flora. 

Sarlat és una ciutat medieval que s'ha desenvolupat al voltant d'una gran abadia benedictina d'origen carolingi. Senyoria monàstica, va atènyer la seva esplendor en el segle XIII. L'origen de l'abadia es perd en les llegendes. Existeix ja al segle IX, formant part de les sis grans abadies del Perigord (Paunat, Belvès, Sant Front de Périgueux, Brantòsme, i Terrasson e la Vila Diu). L'abadia de Sarlat és l'única que va ser perdonada pels víkings, segurament per estar lluny del marge de la Dordonya i els seus afluents.
Es va situar el 1153 sota la protecció directa de la Santa Seu a Roma. Va ser reconstruïda en estil romànic entre 1125 i 1160. El 1318, l'abadia va ser la seu del nou bisbat creat pel papa Joan XXII. L'església abacial va progressar a catedral de la diòcesi de Sarlat. Els bisbes, reemplaçant els abats, van començar la seva transformació arquitectònica que no va ser acabada fins al final del segle XVII.
A partir del segle XIV, bisbes i cònsols es van repartir el poder fins a la Revolució. Feta ciutat episcopal, Sarlat va jugar un paper preeminent en el moment de la guerra dels Cent Anys. Reserva d'homes d'armes, de municions i d'aliments, la ciutat fortificada va ser igualment defensada pels castells situats a la rodalia i va poder portar ajuda a altres ciutats assetjades pels Anglesos: Belvès, Domme, Montignac. Tanmateix, pel tractat de Brétigny del 1360 va passar a mans dels anglesos. Es va unir al rei de França 10 anys més tard quan el conestable del Guesclin va rebutjar els Anglesos. La ciutat, tot jugant el mateix paper que anteriorment, es va haver de rendir dues vegades i sofrir de les exaccions del capità de Vivans i del vescomte de Turenne.
La guerra de la Fronda va posar fi en aquest període favorable i el 1652, Sarlat torna a ser ocupada per les tropes de Condé.
La qualitat arquitectònica dels seus monuments i dels seus habitatges testifica del seu dinamisme i la seva capacitat per mantenir-se en els grans corrents econòmics. La desaparició de la diòcesi a la Revolució li va retirar la seva preeminència. Feta capital de comarca, es va adormir, durant prop de 150 anys, per revivificar-se només des de fa 40 anys.
El centre històric de Sarlat ha estat miraculosament salvat del modernisme gràcies a la llei promulgada el 4 d'agost de 1962, la Loi Malraux. Aquesta llei sobre la restauració de les zones a ser salvaguardades va ser aplicada per primera vegada a França a Sarlat. El centre de la petita ciutat medieval amb els seus 65 monuments i immobles protegits va servir d'operació pilot per a la posada a punt dels finançaments i dels criteris de restauració.


Sarlat està classificada ciutat d'art i d'història i es diu que té la densitat més forta de monuments històrics classificats o inscrits al món...Henry Miller va dir: Això, és el Paradís dels francesos.

• Església Santa Maria reconvertida en mercat cobert i espai cultural per l'arquitecte Jean Nouvel
• Catedral Sant Sacerdos (Segle XII al segle XIV)
• Capella dels Récollets, dita dels penitents blancs (Segle XVII)
• Jardí dels Enfeus (Segle XIV al segle XVI)
• Llanterna dels morts (Segle XII), prop de 10 m d'alçària prou rara a França d'aquesta talla i a aquest estat
• Volta del Botxí i restes parcials de les antigues muralles
• Antic bisbat que protegeix l'Oficina de turisme i de les sales d'exposicio

La Roque-Gageac és tan antic com misteriós. Aquest poblat situat als peus d'un penya-segat ha estat ocupat per éssers humans des de la prehistòria. De l'època gal-romana, queden els vestigis d'una antiga via i l'emplaçament d'una vila, així com un pou romà en un estat impecable. L'ocupació que es coneix del lloc és, però, menys distant, ja que succeeix al voltant de l'any 849 amb l'arribada dels normands a l'Périgord. Època d'invasions, víkings, amb els seus drakkars navegant pel Dordonya, encara queden els antics forts construïts al penya-segat pels habitants del poblat per protegir-se d'aquests últims. Altres vestigis d'aquesta època són els recintes amb cases fortificades, que van fer de Roque-Gageac una veritable fortalesa. Aquest assentament realment fortificat va resistir les hostilitats entre francesos i anglesos. Solament les portes permetien l'accés al poble.La Roque-Gageac i la vall del DordonyaDurant l'edat mitjana, La Roque-Gageac tenia aproximadament 1.500 habitants. En aquella època, la regió de Dordonya vivia dels pescadors i treballadors del port.La Roque-Gageac va estar, durant molt temps, regida per l'abat, el que seria després bisbe de Sarlat. L'església parroquial es trobava a San Donato (a 1,5 km), mentre que fins al Segle XIV el poble només posseïa una capella senzilla. És en aquell precís instant quan el poble empara la residència secundària del bisbe de Sarlat, per assegurar la seva pròpia seguretat. Això va fer que nobles i burgesos vinguessin a establir-se a la ciutat episcopal, atraient als rics, lletrats, erudits, i savis. La Guerra dels Cent Anys va interrompre aquesta pau a la ciutat, però en el Renaixement va tornar a la calma. En aquells temps, la ciutat es va embellir de merlets a la part alta de les torres i muralles, de teulades en forma punxeguda, i de finestres de l'estil de l'època.D'aquesta època queden les ruïnes de l'antic castell senyorial dels bisbes, els forts troglodites, les muralles de l'antiga fortalesa, reforçats en l'any 1662 abans de l'enderroc a l'inici del Segle XVIII, i les cases fortificades dels nobles, on destaca el caseriu de la família Tarda, dominant sempre el cor del poblat.Jean Tarda, una de les icones més importants de la regió, va néixer a La Roque-Gageac, sobre l'any 1561, i els seus "Cròniques" són la base de la història medieval del poble. Va ser un prestigiós astrònom, filòsof, matemàtic, arqueòleg, teòleg i historiador, va ser defensor del dogma, i el Vicari General del bisbe de Sarlat.En un viatge a Roma, va traslladar el seu telescopi, el qual l'hi havia entregat Galileu. Aquest regal li va permetre donar suport a les teories de Copèrnic, demostrant que els astres giren al voltant del sol i sobre ells mateixos. No obstant això, aquestes teories van ser rebutjades totalment per l'església i es va veure obligat a retractar aquestes idees davant del tribunal de la inquisició. Jean de Tarda va morir en 1636 i el seu final va marcar el declivi de la Roque-Gageac.La Roque-Gageac.Quan Geoffroy de Vivans, famós capità Hugonote i senyor de Doissac, es va traslladar a la Roque-Gageac l'any 1589, el castell del bisbe i les cases dels nobles començaven ja a deteriorar-se, i moltes estaven ja abandonades. Llavors, el poble va ser venut pel bisbe a un senyor de Salignac. Durant la Fronda, malgrat l'estat bastant deteriorat del recinte, els habitants van resistir als atacs de Marsin, un tinent del príncep de Condé. En l'època de Lluís XIV, la legislació de 1669 sobre els drets de la pesca va donar el riu al rei i va privilegiar la navegació, aplicant una llei que assenyalava que totes les barques que naveguessin pels rius havien de pagar un tribut, i que tots els vaixells mercants havien de pagar segons les mercaderies que transportaven, tot això en detriment dels pescadors. Després de la revolució, les lleis es van intensificar i van fer de la Roque-Gageac un port molt important. Va passar a ser un centre comercial, però, malgrat tot, continuava sent un poble de pescadors.Després de la Segona Guerra Mundial, La Roque-Gageac es va renovar abans de conèixer la catàstrofe de gener de 1957: un bloc de 5000 m3 de roca es va separar i va caure al poble, destruint una desena de cases, matant a 3 persones i tallant la carretera durant diversos anys. La dissolució de la calcita va ser la que va provocar el despreniment de la roca. La Roque-Gageac es va haver de reconstruir amb un nou aspecte, però sense trair a les seves peculiaritats, això li va permetre adjudicar-se el títol dels «Els pobles més bonics de França" fa alguns anys enrere, i va aconseguir obtenir la tercera posició, només superat per Mont Saint-Michel i Rocamadour. Prop de l'església es troba un jardí tropical, conreat per un científic, director de medi ambient de l'OCDE, reagrupant dotze varietats de palmeres, de baladres, cactus, tarongers, llimoners, etc. René Deushère és, a dia d'avui, el propietari.

Domme és una ciutat fortificada peculiar; normalment aquest tipus de bastides eren edificades per decisió real o senyorial responent a necessitats militars i en menor mesura a econòmiques. En el cas de Domme, Felip l'Ardit la va començar a construir en 1281 en oposició a les vel·leïtats del rei d'Anglaterra. El rei Felip, amb intermediació de Simón de Melun, va recomprar al senyor de Domme, Guillaume, aquest extrem del penya-segat que ocupava un emplaçament estratègic, enfilat sobre el riu Dordonya constituint una defensa natural. Va ser edificada sense seguir els cànons usuals de l'època de pla geomètric (carrers rectilinis i perpendiculars); el traçat s'adapta a la geografia del lloc, el penya-segat. També van ser edificades dues places (la Plaça del Mercat i la Plaça de la Roda), a diferència de la majoria de ciutats fortificades que s'organitzaven al voltant d'una plaça quadrada única. La bastida va ser dotada de privilegis reals, exempcions d'impostos o de servei militar, dret a heretar i d'estampar la seva pròpia moneda.La ciutat tot just estava acabada, quan, en 1307, es comença a utilitzar la Porta de les Torres com a presó per empresonar templers, sent tancats en ella fins a 70 persones. Durant la seva detenció, alguns van gravar missatges en les parets que avui encara són indesxifrables. Tota la part nord de la torre està completament gravada: paraules, crucifixos, personatges, dates i símbols diversos.Convertida en un camp de batalla durant tota la guerra dels Cent Anys, presa en 1347 pels anglesos, represa l'any següent pels francesos, perduda, cedida, conquerida de nou, donada per tractat, alliberada pels seus habitants, no és fins l'any 1437 que torna a ser possessió francesa.La ciutat fortificada pateix de nou durant les guerres de Religió ja que catòlics i hugonotes es la disputen. Geoffroy de Vivans, capità protestant de la guarnició del castell de Castelnaud, pren Domme en 1588 escalant al costat dels seus homes, a la nit, el penya-segat i obrint a les seves tropes les portes de la vila. Vivans no va capitular fins 1592 davant els catòlics.Durant el segle XVII Domme coneix una certa prosperitat però després de la Revolució francesa i abolició dels privilegis reals experimenta un fort èxode rural.