Parlem del Perigord

El Perigord (en occità Peiregòrd/Perigòrd) és una comarca del nord-est d'Aquitània, Occitània, situada entre el Carcí i la Xaranta, de la qual és continuació. Queda repartida entre els departaments francesos de Dordonya i Olt i Garona. Els seus habitants s'anomenen périgourdins en francès, mentre que el gentilici en occità és: perigòrds (en singular, perigòrd -a) o peiregòrds (en singular, peiregòrd -a), o a vegades perigordins (en singular, perigordin -a / peiregordin -a); i en català, seria perigordins/-es (en singular, perigordí, perigordina) o perigordesos/-es (en singular, perigordès, perigordesa).

A part dels departaments, hi ha diferents subdivisions. Per exemple, la comarca es divideix en:

• l'Alt Perigord, amb capital a Perigús (Periguers o Peireguers en occità, Périgueux en francès); i
• el Baix Perigord, amb capital a Sarlat e la Canedat (Sarlat-la-Canéda en francès).

Una altra manera de dividir-la, potser de forma més turística, és en quatre subcomarques:

• Al nord, el Perigord verd (al voltant de Nontronh/ Nontron). El nom li ve dels boscos de roures clars que s'hi troben i les terres humides de prats verds.

• Al centre, el Perigord blanc (al voltant de Peireguers i cap al Carcí / Quercy). El nom li ve donat pel sòl calcari d'aquesta regió.

• Al sud-est, el Perigord negre (al voltant de Sarlat). Històricament la més antiga apel·lació dels 4, el nom ve dels boscos de roures anomenats verds però en realitat molt obacs, així com del color de les tòfones.

• Al sud-oest, el Perigord púrpura (al voltant de Brageirac / Bergerac). Aquesta apel·lació és la més recent (1970) i és deguda a l'expansió del turisme. La púrpura recorda el color de les fulles de la vinya a la tardor. És el país de l'AOC vins de Bergerac amb denominacions prestigioses com els Costers de Bergerac (Côtes de Bergerac), Montravel, Monbazillac, etc. La regió s'anomena Brageiragués en occità (Bergeracois en francès), i abans del 1970 formava part del Perigord blanc.

Economia. Els recursos principals són l'agricultura, amb conreus de cereals, fruiters i vinya. Les tòfones són una producció tradicional del Perigord. També hi ha ramaderia i avicultura, en la qual es destaca la cria d'oques i ànecs que ha donat origen a l'elaboració del foie gras i a una cuina basada en aquestes aus, com ara el magret i el confit.

I si parlem de la seva història:
Gràcies al seu clima particularment temperat i al seu relleu caracteritzat per altiplans calcaris cavats pels rius, oferint així boniques valls vorejades d'alts penya-segats que des de la prehistòria són habitats. Els vestigis de vida quotidiana dels avantpassats hi són tan nombrosos que Les Eyzies de Tayac, petita ciutat a la vora de la Vézère ha estat sobrenomenada capital mundial de la prehistòria.
Ocupada inicialment pel poble gal dels petrocorii, sotmès pels romans, la regió fou organitzada com a comtat pels merovingis. Amb el feudalisme, depengué successivament dels ducs d'Aquitània, dels d'Angulema i dels de la Marca. La seva dinastia comtal descendia de Bosó I (mort el 968), comte de la Marca.
Aquesta possessió es limitava a alguns castells i no pogué desplegar-se perquè es trobava entre les terres que en aquell moment cobejava el rei d'Anglaterra, esdevingut duc d'Aquitània el 1152, i del rei de França, que reclamava la regió. Com a país de frontera fou saquejat moltes vegades durant la Guerra dels Cent Anys fins al 1453. Els darrers comtes de la dinastia local foren desposseïts pel rei Carles VI de França (1398), i el Perigord passà successivament a les cases d'Orleans (1400), de Penthièvre (1437) i dels Albret (1481). Enric IV el fusionà definitivament amb el domini reial.